[18/02/2022]
S’ha dit en alguna ocasió que la civilització occidental és filla de l’oci. I és ben cert que, sense la concepció que els antics grecs tenien de l’oci, difícilment s’haurien pogut desenvolupar la filosofia, les ciències, la música, el teatre, l’escultura, l’esport i fins i tot la mateixa praxi política que coneixem amb el nom de democràcia, almenys tal com les entenem en l’actualitat. També és cert que l’oci només era possible en tant que hi havia una estructura social basada en l’esclavitud. Uns (molts) havien de treballar de sol a sol perquè uns altres (pocs) pogueren ocupar el seu temps lliure amb activitats recreatives que els reportaven satisfacció. El món, certament, no ha sigut mai just: ni ara ni abans. Però este o altres dèficits no ens han d’impedir valorar com cal les aportacions de les societats precedents.
La paraula oci ja suposa en si mateixa una concepció revolucionària de la vida. A nosaltres ens ha arribat de l’evolució del llatí otium, usada per a referir-se a l’estat d’inactivitat. En valencià ja apareix registrada en 1460 pel metge Jaume Roig, en l’obra l’Spill, amb un sentit prou semblant a l’actual: «tot sacerdoci / posat en oci, / se divertia / e·s convertia / en dar plaés / a ses mullés». La lectura dels clàssics sempre és molt instructiva. Però, si preferixen entretindre’s amb lectures més actuals, poden acudir també al Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (nascut a Sueca fa cent anys), i que —com segurament saben— ha sigut declarat Escriptor de l’Any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
