[17/11/2022]
Si ahir parlàvem del Mediterrani, hui, estirant del fil, al·ludim en primera instància a l’Ocean Viking, un barco de l’organització humanitària SOS Méditerranée, dedicada al rescat de refugiats en el nostre mar, i que recentment ha sigut notícia per la negativa del Govern italià a autoritzar que poguera atracar en algun dels seus ports per a desembarcar els 247 refugiats que portava a bord. Este incident, a més de connectar amb l’actualitat, ens servix també per a enllaçar el present més immediat amb el passat més remot.
Ara usem la paraula oceà en referència a una gran massa d’aigua que separa dos o més continents, i també per a referir-nos a una immensitat de qualsevol cosa. L’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana, il·lustrant este últim sentit figurat, ens parla de «l’oceà de mots que es perden esllavissant-se per abismes de desmemòria». I, precisament per a lluitar contra la desmemòria, convé rememorar que la paraula oceà ens ve del grec ōkeanós, nom amb què els antics grecs designaven un dels seus titans, el fill d’Urà i Gea. El mar Oceà —així és com li deien— originàriament designava una gran massa d’aigua que envoltava la Terra, aquella Terra que ells coneixien, i que s’imaginaven com un disc pla. L’Oceà, en definitiva, era un espai ignot que començava més enllà de les Columnes d’Hèrcules, eixe angost pas que separa Europa d’Àfrica i que hui és conegut amb el nom d’estret de Gibraltar.
De la unió d’Oceà amb la seua germana Tetis nasqueren les oceànides, les nimfes que personificaven els rius del món, així com les fonts i els llacs. Tot aquell univers mitològic, que ara ens resulta curiós, i potser pueril, respon a la necessitat d’explicar-se el món. No acceptem viure en la incertesa. Ni abans ni ara. Tal vegada per això, encuriosits pels nostres orígens, ens cabussem en l’estudi etimològic de les paraules, i naveguem per rius térbols de llibres i arxius polsosos intentant trobar respostes que ens ajuden a dissipar el mar de dubtes que ens assalten.
