[18/11/2019]
L’adjectiu obtús prové del llatí obtusus, forma de participi del verb obtundĕre, compost del prefix ob-, que significa ‘contra, al revés’, i tundĕre, ‘colpejar’ (origen també de la paraula castellana tunda, ‘palissa’, usada també en el valencià col·loquial des del segle XIX). I és que, efectivament, el mot obtús s’utilitzava per a indicar que algun objecte allargat, a força de colpejar-lo, s’havia esmussat. D’ací derivà a l’àmbit de la geometria per a referir-se a un angle que té més de 90 graus (també se’n diu obtusangle).
I més modernament, en el segle XVIII, probablement pres del francés, l’adjectiu obtús passà a usar-se també metafòricament per a qualificar una persona poc intel·ligent, sobretot a aquella a qui li costa molt copsar les subtileses o les intencions ocultes dels altres. L’oposició geomètrica entre angle agut i angle obtús es projectava així sobre l’enteniment. Si una persona aguda és aquella que té molta perspicàcia, una persona obtusa és el contrari: un badoc innocent i maldestre.
