[10/01/2023]
Hem començat un nou any, i, seguint uns costums inveterats, hem aprofitat per a desitjar-nos, amb fórmules més o menys estereotipades, felicitat i prosperitat. Però alguns han aprofitat també per a recuperar paraules entranyables del nostre vocabulari tradicional. Este és el cas de ninou, que significa justament ‘any nou’. És una reducció de aninou, ja present en la Crònica del rei Jaume I, el qual, a punt d’iniciar la reconquista de l’antic Regne de València, apuntava que tenia previst passar «lo Nadal a Alcaniç e l’aninou en Tortosa». Este mot és el resultat de la fusió dels components lèxics de la construcció llatina dies anni novi, que significa ‘dia d’any nou’.
La forma ninou, amb l’elisió de la vocal inicial, és una variant molt antiga, que compta amb una important tradició literària. El metge valencià Jaume Roig, ja en 1460, escrivia en l’Spill (conegut també com a Llibre de les dones) que «Mes aquell any / hun cas strany / en lo món nou, / jorn de Ninou / s’i esdevench».
L’ortografia d’esta paraula presenta vacil·lacions. Quan s’usa amb un valor etnològic, en referència a la festivitat, s’escriu amb majúscula inicial, tal com faríem també amb Cap d’Any o en Any Nou; però, quan es fa servir amb un valor estrictament cronològic, al·ludint al ‘primer dia de l’any’, s’escriu en minúscula, com faríem en cap de setmana o mes nou. Siga com siga, valga la paraula ninou per a desitjar-los que hagen tingut una bona entrada d’any i que al llarg de tot l’any vagen acumulant satisfaccions fins a generar un estat pròxim a això que solem anomenar felicitat.
