nebulós

L’adjectiu nebulós prové del llatí nebulōsus, format per derivació de nebula, que significava ‘núvol, boira’. Inicialment, esta paraula s’usà per a referir-se a un lloc ‘cobert de núvols’: «de valls o lochs nebulosos», es diu en un text datat l’any 1491. Amb este significat, cal fer notar que no era tampoc d’ús habitual. Ni ho era antigament, ni ho és tampoc en l’actualitat. Es tractava d’un cultisme, molt probablement pres del francés, llengua on nebuleus (actualment nébuleuse) ja es documenta dos segles abans, concretament en 1270. Mantenint el seu caràcter de cultisme, propi del llenguatge literari, passà a utilitzar-se després en sentit figurat en referència a un text ardu, poc clar, que resulta difícil de comprendre. Manuel Sanchis Guarner, en el seu llibre La Renaixença al País Valencià, il·lustra esta accepció en una referència en què al·ludix a «l’embriaguesa nebulosa de romàntics i modernistes». Com a substantiu, fins al segle XX s’aplicava en el camp de l’astronomia a tots els objectes celests d’aparença difusa, però en l’actualitat ha passat a usar-se, de manera més específica, per a referir-se a una condensació de matèria interestel·lar, composta de pols còsmica i gasos —principalment hidrogen i heli—, en forma de núvol de contorns imprecisos. I també ha experimentat una translació figurada al lèxic comú per a indicar un estat mental de confusió, on les idees se’ns mostren vagues: «Llorenç havia amprat de bell nou la tartana a aquell modest propietari que es deia Eduard Amorós, […] recordat com dins una nebulosa per mi», escrivia Enric Valor en Temps de batuda, la segona novel·la del cicle de Cassana, en què en un to marcadament autobiogràfic rememora els seus orígens en el si d’una família provinent de la noblesa rural i la seua posterior ruïna.