[23/12/2022]
La paraula nadal prové del llatí natalis, ‘naixement’, que deriva de natus, participi de nasci, ‘nàixer’. S’usa amb majúscula inicial per a referir-se a la festa cristiana en què es commemora el naixement de Jesús de Natzaret. Amb este valor de nom propi, com el de qualsevol altra festivitat, pot anar precedit de l’article determinat: «El Nadal d’enguany serà molt gelat», escrivia Enric Valor per a il·lustrar este ús.
La pluralització d’esta festa ja resulta més discutible. De manera general, se n’ha condemnat l’ús, considerant que és un calc del castellà. Amb tot, convé matisar que, quan ens referim a més d’un Nadal, es tracta d’un ús plenament legítim. El mateix Enric Valor ho il·lustra amb l’exemple següent: «Els Nadals de 1960 i 1961 van venir amb neu».
Caldria, encara, ser clement amb certes pràctiques lingüístiques que tenen la seua lògica interna. Quan una festa que inicialment està associada a un dia concret passa a aplicar-se a un període de temps, és normal que els parlants tendisquen a pluralitzar el nom propi. Per això en castellà es diu Navidades per a referir-se al període que va des del dia 24 de desembre fins al 6 de gener: són les festes escolars. Pel mateix motiu, en francés també és prou habitual referir-se, per exemple, als «Noëls traditionnels». Nosaltres, seguint eixa mateixa lògica, també recorrem a l’expressió «bones Pasqües», en plural, per a felicitar les festes de Nadal.
No es tracta de justificar res, sinó d’intentar comprendre com funcionen les llengües. I, comprenent-ne el funcionament, tractar de canviar els esquemes mentals amb què valorem els fets lingüístics, abandonant el recurs permanent a la interdicció i procurant entendre per què els parlants diuen el que diuen. Al remat, esta és també la millor manera de posar en pràctica l’esperit nadalenc.
