[13/09/2018]
La paraula mont prové del llatí mons, montis, amb què es feia referència a una ‘elevació natural del terreny’. Antigament, era un mot habitual. Sant Vicent Ferrer, per exemple, en un dels seus sermons narra que «hun dia lo leó se adormí a la pastura en lo mont». Esta forma alternava amb la variant munt, com es pot constatar en este passatge dels Furs: «Si alcú volrrà cremar alcun munt o alcun bosch». Esta alternança de les vocals o i u s’ha mantingut vigent en els derivats, a on oralment conviuen montó i muntó, o montanya i muntanya, segons les zones.
En l’actualitat l’ús de mont ha quedat restringit a casos molt específics, bé precedint certs noms propis, com «el mont Sinaí», o bé formant part d’algunes locucions, com el mont de pietat, que és una denominació genèrica usada per a referir-se a certs establiments financers constituïts amb esperit benefactor, o el mont de Venus, amb què es fa referència, de manera poètica, a la zona púbica de la dona.
