[22/11/2021]
L’adjectiu modern té sempre un valor efímer. La modernitat dura poc, cada vegada menys. El diccionari definix este mot, en la seua accepció més bàsica, com «de l’època present o d’un temps relativament recent». Tot és cert, per descomptat; però cal introduir alguns matisos per a evitar fer-ne un ús inadequat. Abans era així, efectivament, i es parlava de l’Edat Moderna per a referir-se a l’època que va des del descobriment d’Amèrica —que tingué lloc l’any 1492— fins a la Revolució Francesa —en 1789—. Esta parcel·lació del temps transcorregut, delimitat per esdeveniments rellevants, encara té vigència en la historiografia, però l’adjectiu modern ha seguit la seua pròpia evolució, i el seu valor semàntic s’ha anat acotant —i acurtant— cada vegada més.
Pel que fa als orígens etimològics de la paraula modern, cal apuntar que prové del llatí modernus, si bé el seu ús no es documenta fins al segle VI, en què la utilitzà el monjo benedictí Cassiodor per a referir-se al propi temps en contraposició a èpoques passades. En valencià, la primera documentació del vocable modern apareix registrat en l’obra del també frare —però franciscà— Francesc Eiximenis, en què advertia que «Totes les coses breus plaen als moderns». Era una referència a la gent contemporània. Siga com siga, el tret semàntic essencial de l’adjectiu modern és la contraposició a les coses pròpies del passat. La modernitat, evidentment, no sempre està associada a connotacions positives. Depén, com és lògic, de la perspectiva de l’emissor. Però, en qualsevol cas, siga eixa mirada positiva o negativa, res del que hui ens pareix modern ho serà demà. Però, inexorablement, això mateix serà qualificat com a antiquat, vell, obsolet, extemporani…
