[22/05/2023]
La paraula míting és un anglicisme. La seua terminació -ing, tan característica dels gerundis anglesos —sovint transmutats en substantius—, ho revela clarament. Nosaltres la usem per a referir-nos a un acte polític en què els candidats d’una força política expliquen el que farien si finalment són elegits per al càrrec a què aspiren. O per a criticar els altres candidats. Tant fa! Cada u utilitza les estratègies de promoció que considera més oportunes per als seus objectius. Però, des d’un punt de vista lingüístic, és interessant ressenyar que, en anglés, la forma meeting, d’a on prové el nostre míting, en realitat s’usa de manera genèrica per a referir-se a qualsevol ‘reunió’. Del tipus que siga. Per a referir-se específicament a l’acte que nosaltres anomenem míting ells en diuen party conference, i al discurs de l’orador, speech. És curiós observar com passen les paraules d’una llengua a una altra, i en eixe viatge les anem modelant per a adaptar-les a les nostres necessitats comunicatives.
Per a al·ludir a una reunió normal i corrent de persones, no ens feia falta cap paraula. Però, per a este tipus de reunions de caràcter polític, no en teníem cap. Són actes relativament nous en la nostra història social. Començàrem a fer-ne a principis del segle XX, que és quan tenim documentats els primers registres de la forma mitin. Així, sense -g final, igual que la forma castellana equivalent. I és que a nosaltres este anglicisme ens vingué a través del castellà. És el procés normal de transferència lèxica en aquella època. De la mateixa manera que al castellà li arribà per via del francés, llengua a on ja es documenta meeting en el segle XIX amb este sentit específic. La història de cada paraula està plena de curiositats. Però, més enllà de les anècdotes particulars de cada paraula, tot este entramat de relacions ens hauria d’aprofitar per a tindre consciència del caràcter de mosaic que tenen totes les llengües modernes, fetes amb pegats lèxics provinents d’ací i d’allà.
