[09/03/2023]
El significat de la paraula mitat no presenta cap dubte. És un mot d’ús habitual que fa referència a cada una de les dos parts iguals en què es dividix un tot. Però la forma amb què s’expressa esta idea sí que planteja dubtes i vacil·lacions. En el conjunt de la nostra llengua actualment conviuen dos variants formals: mitat i meitat. Esta última forma, meitat, és la més general a Catalunya, mentre que mitat és la variant que s’utilitza en el parlar espontani de tot el territori valencià, així com en la major part de les Illes Balears. Les dos formes provenen de l’evolució del llatí mediĕtas. En un primer moment apareixen entremesclades per tot arreu. Així, per exemple, en el Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi, que data de 1263, es diu «que deu aver la meytat», mentre que en el Llibre del mostassaf de la vila de Catí, que data de 1306, es fa referència a «la mitat la senyoria del dit loch». Esta mateixa vacil·lació és igualment constatable en textos catalans antics.
Siga com siga, l’antiguitat de la documentació, així com l’extensió en l’ús al llarg del temps d’estes dos veus, avalen la seua plena genuïnitat. No té sentit, doncs, partint d’esta realitat, considerar que una d’elles és millor que l’altra. Eixe tipus de consideracions sovint és fruit d’enormes prejuís. I per això, amb l’objectiu de desfer-los, tots els diccionaris arrepleguen actualment les dos variants. Com és normal a partir de la distribució geogràfica de cada una d’estes dos variants, mitat és la forma principal en el Diccionari Normatiu Valencià, mentre que en el diccionari de l’IEC s’atorga a meitat el caràcter de principal. Tot ben lògic. Al remat, els diccionaris han de servir per a orientar els parlants en l’ús de la llengua, i això passa, entre altres coses, per reforçar-los les pròpies maneres de dir. Els parlants insegurs se senten fàcilment dissuadits d’utilitzar la pròpia llengua.
