[23/01/2018]
Un misantrop és aquell que sent aversió pel gènere humà. Esta animadversió no es concentra necessàriament en persones concretes, sinó que es projecta a la humanitat en el seu conjunt.
Prové del grec misánthrōpos, que era la combinació de mis, que significa ‘odi’, i ánthrōpos, que vol dir ‘home’. La paraula ja apareix usada en els diàlegs de Plató: «Si hagueres de viure amb hòmens semblants als misantrops, […] sospiraries per la maldat de les nostres gents». Amb tot, per a nosaltres és un cultisme que registra per primera vegada Pere Labèrnia en el seu diccionari, editat en 1839. En castellà, la Real Academia Española l’havia admés a penes 22 anys abans, en 1817, amb tota seguretat per influència del francés, a on Molière havia popularitzat la paraula a través de la comèdia Le Misanthrope, representada per primera vegada en 1666. En la nostra llengua, el mallorquí Llorenç Villalonga escrigué també la novel·la El misantrop, publicada en 1972,
Cal fer notar que en valencià, d’acord amb la pròpia tradició escrita, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat esta paraula amb una doble pronunciació: com a aguda, fent recaure la vocal tònica sobre la o de l’última síl·laba, i com a plana, i en eixe cas s’escriu misàntrop, amb accent sobre la a.
