[13/04/2021]
La paraula miracle prové del llatí mīracŭlum, a on s’usava amb el significat de ‘fet admirable’. S’havia format per derivació del verb mirāri, ‘admirar’. Esta mirada estupefacta, transformada en admiració, està associada des del primer moment a l’àmbit religiós, i servia per a explicar allò que no es podia explicar per causes naturals. En la teologia cristiana en concret, el milacre és un fet prodigiós que es produïx per intervenció divina. Al mateix Jesucrist se li atribuïxen molts miracles, que tenen a veure amb curacions de malalts, exorcismes, resurreccions o el control de les forces de la naturalesa, com ara la capacitat de caminar sobre la superfície de l’aigua, la transformació d’aigua en vi o la multiplicació d’aliments.
A molts sants també se’ls ha atribuït la capacitat d’obrar miracles. En la nostra tradició popular, probablement sant Vicent Ferrer és el nostre sant més miracler. El primer miracle vicentí (o milacre, que així és com se sol dir en valencià esta paraula des del segle XVI) se li atribuïx quan tenia només nou anys; en concret, es diu que va curar un veí seu, Antoni Garrigues, d’unes pústules malignes que tenia al coll. La devoció popular per sant Vicent ha fet que, des de mitjan segle XV, s’erigisquen altars en els carrers de València rememorant este i altres esdeveniments extraordinaris a través de representacions teatrals protagonitzades per xiquets.
