[02/03/2023]
La paraula mil·lennista és una adaptació de l’anglés millennial. O millor dit: una proposta d’adaptació. No sempre quallen totes les propostes. Els estrangerismes, en una primera fase, solen assimilar-se per les llengües receptores tal qual com es diuen en la llengua d’origen, tant en la pronunciació com en la grafia. Abans els processos d’adaptació de lèxic eren lents. Només una minoria culta parlava i llegia en altres llengües, i a poc a poc anaven difonent els nous mots a través de llibres i articles. L’ús de paraules estrangeres solia reportar una aura de prestigi intel·lectual. Denotava una vasta cultura. I, si el nou vocable finalment aconseguia calar entre la població, passava a registrar-se en els diccionaris amb la forma gràfica amb què s’havia adaptat a partir de la pronunciació: míting, estàndard, eslògan… Així és com molts estrangerismes quedaven diluïts en el corpus general de la llengua. Però ara estos processos s’han alterat profundament. Tot funciona vertiginosament. Els mitjans de comunicació, el cine, la televisió, les xarxes socials… han fet que l’ús d’estrangerismes es multiplique exponencialment. I les institucions lingüístiques, amb la millor de les voluntats, proposen alternatives per a suplir uns processos llargs, impossibles de resseguir. La vida de les paraules és molt més breu, sovint efímera, i a vegades desapareixen abans d’arribar a consolidar-se.
Els mil·lennistes són aquells que nasqueren una miqueta abans del canvi de mil·lenni (entre 1980 i 2000, aproximadament). Però no és tampoc una qüestió de dates, sinó d’actituds i de referències culturals. I, molt especialment, de la seua relació amb les tecnologies de la comunicació. Són la generació digital, la d’aquells que feien un ús compulsiu dels telèfons mòbils i de les xarxes socials per a comunicar-se i rebre informació. Però potser ja hem arribat tard per a substituir l’anglicisme millennial. Ara és la generació Z la que està irrompent amb força.
