[25/09/2021]
Com tantes altres professions, la de metge originàriament era una activitat reservada exclusivament per a hòmens, i per això la forma femenina metgessa s’utilitzava en un primer moment amb ironia per a referir-se a remeieres o curanderes. Així és com Jaume Roig, mestre en Arts i Medicina, autor de l’Spill (o Llibre de les dones), en 1460 parlava d’una «metgessa» que no sabia ben bé si havia «medicinitzat o emmetzinat» un malalt orat. Sor Isabel de Villena, en canvi, feia servir la veu metgessa, sublimada, per a referir-se a la Mare de Déu: «Dau-nos consell e ajuda, metgessa excel·lent!».
Però esta forma de femení amb la terminació -essa no ha acabat de quallar en l’ús popular, i per això s’han anat gestant alternatives. En primer lloc, tenim la mateixa forma metge, usada invariablement tant per al masculí com per al femení: «va insistir a la metge perquè em tornara a mirar el peu», escriu Pep Castellano en Aquella mar blanca. I, finalment, també s’ha generat popularment la forma metja. És una forma que s’ha creat seguint el patró de moltes altres paraules acabades en -e: com mestra, de mestre; o alumna, d’alumne… La forma metja no té res de vulgar. I per això s’ha incorporat, ben fonamentadament, al Diccionari normatiu valencià.
