[28/09/2022]
Pareix que els melons cotitzen a l’alça; almenys, en política. Però, al marge de circumstàncies conjunturals, que fan que la gent tendisca a parlar més o menys de melons, per a nosaltres el meló està de permanent actualitat. Per això encunyàrem l’expressió meló de tot l’any, perquè el seu consum no està restringit a una temporada, com passa amb altres fruites. La paraula meló fa molt de temps que l’hem feta nostra. En el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, que data de finals del segle XIII, ja se’n fa menció: «en les dites festes pusquen cúller e aportar melons, albudeques, letugues e erba d’orts». L’havíem presa del llatí melo (o, millor dit, de la forma de genitiu melōnis), que al seu torn era una reducció del grec mēlopépōn, mot compost de mē͂lon, que curiosament no s’utilitzava per a designar el meló sinó la poma, i pépōn, que, esta sí, servia per a designar el meló, i més en concret el meló d’aigua. En romanés, de fet, fan servir la forma pepene per a referir-se al meló. I nosaltres encara tenim, relacionada etimològicament amb este ètim, la paraula pepita, que usem per a anomenar les llavors dels melons o de les carabasses; i també pepònide, un terme culte amb què es designa el fruit carnós d’una sola cel·la i moltes llavors disperses en la polpa o concentrades en una cavitat central.
Però, al marge dels noms —que no són més que simples etiquetes—, la varietat cultivada del meló sembla que prové de la regió de Pèrsia, l’Índia o l’Àsia Central. El món està interconnectat des de fa molt de temps. La globalització no l’acabem d’inventar. I, amb independència del plaer gustatiu que pot proporcionar una bona tallada de meló, este fruit té enormes propietats nutritives: és diürètic, depuratiu i rehidratant; conté, a més, una quantitat important de vitamines C i A, que fan que siga un gran aliat contra el càncer i les malalties cardíaques. Disfruten, doncs, del bon meló.
