[13/04/2022]
La paraula melancolia s’usa des de ben antic amb un significat vague, que apunta a un estat d’ànim dominat per una tristor profunda i duradora, que fa que la persona que la patix —sovint sense causes aparents— se senta abatuda, apàtica, sense ganes ni il·lusió de fer res. Prové del llatí melancholia, i esta del grec melagkholía, formada per la combinació de mélas, que significa ‘negre’, i kholḗ, ‘bilis’. Era, per tant, la denominació que es donava a la ‘bilis negra’, un dels humors que, junt amb la sang, la bilis groga i la flema, regulaven, segons Hipòcrates —considerat el pare de la medicina moderna—, el funcionament del cos. En concret, la bilis negra era la responsable del mal humor.
La forma melancolia ha alternat històricament amb les variants malenconia i melangia. Amb tot, en les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols —un recull de normes lingüístiques de finals del segle XV concebudes fonamentalment per a orientar els trobadors a l’hora de fer les seues composicions poètiques— es desaconsellava l’ús de «”malenconia” per “melancolia”». La raó d’esta preferència es basava en la fidelitat a l’ètim originari.
Així i tot, les paraules amb el temps es desgasten. I, en l’actualitat, en l’àmbit mèdic es preferix l’ús del terme depressió per a referir-se al mateix estat emocional que abans es coneixia amb el nom de melancolia.
