La paraula meiga és un xenisme indissolublement associat a la cultura gallega. De fet, els usos registrats d’esta veu en la literatura produïda en valencià així ho ratifiquen rotundament. Valga com a exemple esta referència, la més antiga disponible, de Pere Gabriel Alpera, un autor d’origen gallec afincat a València, que en 1931 escrigué una novel·la titulada En el jardí de la infantesa, en què rememorava amb nostàlgia «l’august silenci de la nit […] de la “terra meiga”». I el mateix passa en l’última obra publicada en què es documenta esta paraula, Tots els colors del guix, de Francesc Pou, publicada en 2022, en què una de les protagonistes, «en abandonar la població de Lugo», li diu a l’altra: «Ara hauria de ser el moment que ens apareguera una meiga».
En el cas que no hagen tingut la fortuna que se’ls aparega mai una meiga, si consulten el Diccionari Normatiu Valencià, sí que hi podran trobar la satisfacció de descobrir moltes altres paraules d’origen gallec. La interacció amb el gallec és més profunda de la que podria pensar-se que existix a primera vista. Les distàncies que ens separen d’altres cultures cada vegada són més salvables. I així és com, superant totes les barreres interposades, també ens han arribat del gallec paraules com albarinyo, berberetxo, grelo, percebe, queimada o vieira. El vi i els mol·luscos gallecs són excel·lents! I els valencians tenim fama —probablement merescuda— d’hedonistes. És comprensible, per tant, que ens hàgem apropiat d’estos vocables que ens aprofiten per a posar nom a certs plaers de la gola. Els noms concrets de cada producte ens servixen per a requerir-los amb precisió en altres ocasions i reproduir així el plaer experimentat.
Però la meiga (o el meigo, que haver-n’hi també n’hi havia, d’hòmens dedicats a estos menesters) és, per molts motius, una de les figures més representativa de la cultura tradicional gallega. La paraula prové del llatí magĭcus, ‘màgic’. I, amb eixa aurèola de misteri que proporciona tot el que ens és desconegut, la meiga, la ‘maga’, s’aplicava a una dona a qui s’atribuïen poders sobrenaturals. En el marc d’una societat rural tan dispersa en caserius aïllats i xicotetes aldees, com era la Galícia tradicional, les dones fadrines o viudes es convertiren sovint en depositàries d’un coneixement secular de remeis naturals que ajudaven a alleujar certes dolences. En molts casos esta era una de les poques vies de supervivència que tenien al seu abast. Després, la superstició —gestada en gran part pels enormes prejuís latents en una societat rural— els atribuïa la condició de meigues. Però este qualificatiu no era tampoc gratuït, ni menys encara innocent. Més enllà de la mitificació folklòrica actual, l’accés al coneixement —i molt més en el cas de les dones— generava molta desconfiança en la societat medieval. Hi ha constància d’alguns processos inquisitorials contra algunes meigues, que foren acusades d’haver pactat amb el diable. En els rígids esquemes mentals d’algunes autoritats de l’època, només el Maligne, a canvi de no se sap quins estranys favors, podia haver-los concedit uns poders de curació extraordinaris. Si no, com havien de saber alguna cosa que ells —els savis oficials— ignoraven!
La ignorància no sols és atrevida; a vegades és també profundament perversa, sobretot quan s’ornamenta amb ínfules de rígida sapiència. Abans i ara.
