[16/11/2022]
El mar Mediterrani ha sigut, al llarg de la història, un lloc de pas que ha permés el contacte de tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. Un cresol de cultures que s’ha anat forjant amb llances i escuts, defenent-nos i atacant. Les relacions humanes no sempre són fàcils. A través del Mediterrani s’han expandit els imperis que anaren gestant-se en la ribera del nostre mar —el mare nostrum, que és com els romans anomenaven el Mediterrani—. I ací, en les terres banyades per este mar, s’alçaren les grans civilitzacions de l’antiguitat, protagonitzades per egipcis, fenicis, hebreus, grecs, cartaginesos i romans. En som hereus. D’uns més que d’altres, sí, però tots han contribuït poderosament a conformar la nostra idiosincràsia cultural. La nostra llengua, amb milers de paraules procedents d’ací i d’allà, és el reflex d’eixa amalgama de cultures. Resseguint l’evolució etimològica de cada mot, arribem a arrels comunes, compartides per moltes altres llengües, que ens mostren les relacions de fraternitat que hem mantingut. I també, inevitablement, de submissió. Hi ha paraules noves que s’afigen al nostre cabal lèxic, sumant-se a les que ja teníem; i altres, en canvi, que desplacen vocables més antics, usats pels nostres ancestres en èpoques passades. Els diccionaris són l’expressió d’eixa memòria col·lectiva. Arrepleguen arcaismes i neologismes, tot el que ha format part de les nostres maneres de dir (en plural) al llarg del temps. La nostra llengua —cada paraula, cada accepció, cada locució— no s’entén si no és reconstruint eixa àrdua trama de relacions culturals.
La paraula mediterrani és, possiblement, una de les més emblemàtiques del nostre vocabulari per a representar simbòlicament eixa fusió de cultures. Prové del llatí mediterraneus, que s’havia format per la fusió de medius, ‘(en) mig’, i terra: un mar envoltat de terres. És justament el contrari de illa: una porció de terra envoltada d’aigua. Per això precisament, perquè els valencians tenim un esperit profundament mediterrani, no hem viscut aïllats. I per eixe mateix motiu no tenim tampoc la necessitat d’haver de triar entre dos opcions lèxiques, excloent-ne una, quan les dos formen part del nostre patrimoni lingüístic. La varietat ens enriquix. I no cal posar exemples.
