[04/11/2019]
La paraula màsquera prové de l’italià maschera, i este, probablement, de l’àrab másḫara, ‘bufó’, que al seu torn era la fusió de masca, ‘bruixa’, i sáhara, forma derivada de sáhir, que volia dir ‘burlar-se’. La màsquera, efectivament, era un objecte que es posava cobrint la cara per a ocultar la pròpia identitat i, d’eixa manera, burlar la realitat, fingint ser el que no s’és realment.
La forma màsquera, amb una e en la síl·laba posttònica (o més prompte màixquera, amb una pronunciació palatal), és encara la forma habitual per a la majoria de parlants valencians. Es tracta d’una forma que ja apareix documentada des de ben antic. Pere Joan Porcar, per exemple, en l’anotació del seu dietari corresponent al dia 5 de febrer de 1627, apuntava la crida que havia fet «la Real Audiència que de ninguna manera y hagués màixqueres» en la «processó de aygua a Sancta Creu» que havia de celebrar-se al sendemà. Amb tot, la forma màscara, amb a posttònica, ha anat guanyant terreny en l’escriptura, en part per la influència de la forma castellana homònima.
