[04/11/2022]
El color marró pareix que estiga especialment associat a la tardor, i no per una tria més o menys capritxosa d’un estilista de moda. Esta associació cromàtica té unes arrels profundament tel·lúriques, que, resseguint-les, ens porten a uns orígens remots. Però el temps tot ho transforma. Les fulles de molts arbres muden de color durant esta estació de l’any, i el verd dominant de l’estiu passa a adquirir tonalitats grogues, rogenques o marrons. La reducció de la llum solar, pròpia d’esta època, fa que la clorofil·la de les plantes també disminuïsca, i al final les fulles se sequen i es desprenen de les rames, formant una immensa capa que es confon amb la terra fins a fondre-s’hi. Tot sembla estar en consonància. Inclús l’estat d’ànim de les persones —peces minúscules d’este univers cosmogònic—, que també tendix a decaure per este temps.
Com a representació del color marró, sovint s’ha pres com a referència la pell de la castanya. És molt més que una simple coincidència. En realitat, la paraula marró, provinent del francés marron, en esta llengua significa exactament això: ‘castanya’. Però en valencià el seu ús és relativament modern. Els primers registres documentats són del segle XX. De fet, Pompeu Fabra, en el seu Diccionari general, publicat en 1932, definia el marró com a ‘castanya’. I encara és habitual fer servir l’expressió marron glacé, dita així, en francés, per a referir-se a les castanyes confitades. Ja se sap que, en gastronomia, els noms en francés pareix que tinguen un plus d’exquisidesa. Però això és una altra història. La història que ara ens interessa és la de la paraula marró. I, resseguint el fil etimològic per a indagar en els seus orígens, cal fer constar que els francesos l’havien presa de l’italià marrone, a on s’usava per a referir-se a una varietat de castanya: concretament, la Castanea major. I abans d’usar-se per a designar el fruit d’este arbre, originari d’Àsia Menor, esta veu s’utilitzava amb el significat de ‘pedra’. Al final del viatge tornem a la terra. En el temps i en l’espai, tot és mutable: els arbres de lloc, el color de les fulles, el significat de les paraules… Som el que som, i diem les coses com les diem, perquè hem tingut la gran fortuna de mantindre una relació oberta i receptiva amb molts altres pobles al llarg de la nostra història.
