[25/05/2021]
La paraula marmessor, que molt sovint en l’actualitat se substituïx pel castellanisme albacea, servix per a designar la persona nomenada pel testador encarregada d’executar la seua última voluntat.
Les funcions atribuïdes al marmessor es consolidaren en el dret canònic medieval per motius pietosos. Es considerava una obligació moral dels hereus donar compliment als desitjos manifestats pels difunts abans de morir. En els Furs de València, que daten de l’any 1329, ja es feia constar que «Cascú que farà testament pot establir e fer en son testament marmessors sos parents o aquels qui res no li atanyeran, segons que ell se volrrà». La legislació actual també preveu que el marmessor siga designat pel difunt en el seu testament, tinga o no relacions de parentiu amb ell; el jutge també té la potestat de designar-ne un (anomenat datiu) per a custodiar els béns dels difunts abintestats.
El terme marmessor prové del llatí manūmĭssor, que s’havia format per derivació del verb manumittĕre, i este, al seu torn, era el resultat de fusionar els mots de l’expressió a manu emittere, que significava ‘deixar anar un esclau de la mà de l’amo’. Feia referència a la decisió d’alguns patricis que, al morir, concedien la llibertat als seus serfs més fidels.
