[07/10/2022]
La paraula margarita ha sigut titlada sovint com a castellanisme. Però no ho és. Quasi totes les variants que es pareixen al castellà solen patir eixe mateix estigma de ser sospitoses de possible influència del castellà. Esta consideració no deixa de ser un prejuí. La genuïnitat d’una variant no ve determinada per les similituds o diferències que presenta respecte a la paraula equivalent d’una altra llengua, sinó pel seu ús i la seua història. I, concretament, pel que fa a la forma margarita, cal constatar, en primer lloc, que actualment és l’única forma que diuen espontàniament tots els valencians. I no sols els valencians: és la forma que s’ha mantingut viva en pràcticament tot el català occidental. El seu ús, per una altra banda, es documenta des de ben antic. Valga com a exemple este fragment de Lo Cartoxà: «trobà e comprà ab perills dels béns e de la vida lo tresor amagat e la preciosa margarita, e tancà’l hi stojà’l dins la caxa del seu mateix sepulcre».
Amb el significat que donem actualment a la paraula margarita, el fragment anterior no s’acaba d’entendre. Perquè, evidentment, la «preciosa margarita» a què al·ludia Joan Roís de Corella no era una floreta de pètals blancs amb una part central de color groc. Este significat es creà, per analogia metafòrica, en el segle XVIII en les diverses llengües europees: margarita en castellà, marguerite en francés; margherite en italià… Però, originàriament, la paraula margarita significava ‘perla’. Eixe era, en realitat, el significat que tenia en llatí la forma homònima de la qual deriva la nostra margarita, i el que tenia també en grec margarýtēs. Com a curiositat, cal afegir que eixe és també el sentit que té l’expressió «donar margarites als porcs», que prové d’una passatge bíblic —concretament de l’Evangeli de Sant Mateu, 7,6—, amb què es vol indicar la inutilitat de donar a algú un objecte molt valuós si no és capaç d’apreciar el seu valor.
