[20/01/2023]
La -o àtona de final de paraula, present en moltes veus del llenguatge col·loquial valencià, ha suscitat nombroses reticències en la fixació de la nostra normativa lingüística. Com ja hem comentat en altres apunts de «La Paraula del Dia», durant algun temps es pensà que esta vocal era, quasi sempre, fruit de la influència del castellà. Però, a poc a poc, a mesura que s’han anat fent estudis profunds sobre l’evolució de cada vocable, estes reticències han anat diluint-se. La paraula manso és una d’eixes paraules en què s’han projectat este tipus de reticència. La realitat és que els valencians —i també els parlants d’altres varietats de la nostra llengua— diem manso en referència a un animal que no és brau, i també, per extensió, per a referir-nos a una persona de caràcter dòcil, que accepta resignadament el que li manen fer, encara que no li agrade. Així ho diem actualment, i així és també com s’ha dit des de ben antic. Sant Vicent Ferrer, per exemple, en un dels seus sermons, pronunciat a començaments del segle XV, ja deia que «aquell qui no vol sinó a Déu, té lo cor manso». Esta forma ens havia arribat del llatí vulgar mansus, creada per reducció del llatí clàssic mansuetus, participi del verb mansuescĕre, ‘amansir, domesticar’, formada per la combinació de manus, ‘mà’, i suescĕre, ‘soldre, avesar-se’. No es tracta d’una referència anecdòtica. Al contrari: era d’ús general. Amb esta forma amb -o final és com apareix registrada en el Diccionári menorquí españól francès y llatí, de Febrer i Cardona, igual que en el Diccionario-catalan-castellano-latino, d’Esteve, Bellvitges i Juglà, tots dos de començaments del segle XIX, i per descomptat en molts dels diccionaris històrics valencians: valga com a exemple representatiu el Novísimo diccionario general valenciano-castellano, de Martí Gadea.
Servisquen estes breus explicacions perquè, al marge de les preferències de cada u per esta o per qualsevol de les altres formes possibles d’expressar esta qualitat del caràcter —mans, mansuet o mansoi—, ningú puga dir que els valencians que diuen manso parlen malament. Si alguna cosa està malament, és corregir el que és plenament correcte.
