[05/05/2023]
La paraula mangarrufa se sol utilitzar en valencià fent referència a alguna cosa que es diu o es fa amb el propòsit d’enganyar a algú. L’escriptor Eduard Mira, en una de les seues novel·les, Escacs de mort, il·lustra ben clarament, situant-la en un context, el seu significat precís: «i això que, a València, a l’hora de fer mangarrufes, els captaires són gats vells». La pobresa, sens dubte, esmola l’enginy, i les mangarrufes sovint no són sinó estratègies de supervivència per a enganyar els incauts.
Este mot també presenta la variant magarrufa. Pot ser útil saber-ho per a cabdellar el fil etimològic. Perquè, molt possiblement, esta paraula ens ve de l’àrab maghrûfa, vocable que tenia el significat de ‘mostra exagerada d’afecte’, significat que encara es conserva associat a esta paraula en algunes comarques. I és que, al final, els afalacs excessius sovint són enganyosos. «Això són xufes i mangarrufes», diu un refrany popular arreplegat en les terres de l’Ebre. Tot apunta en la mateixa direcció. Paraules amables, elogis poc sincers, palmadetes a l’esquena, tot amb la intenció de traure’n algun profit. O siga: mangarrufes.
