[26/09/2022]
Abans de condemnar qualsevol forma lingüística usada pels parlants, i molt especialment si són parlants d’altres comarques, convé extremar les precaucions. No sols perquè qualsevol reconvenció pot resultar una pràctica incòmoda, sinó perquè incidix negativament en la confiança lingüística dels parlants i sovint els inhibix a usar el valencià des de la creença que no el parlen bé. La llengua té moltes variants i registres expressius, i el fet que una forma siga diferent de la que diem habitualment no significa que necessàriament haja de ser incorrecta. Ni tan sols quan eixa altra forma coincidix amb la paraula equivalent castellana.
Valga com a exemple la paraula mançana. Curiosament es diu als dos extrems del territori valencià: tant al nord, en la comarca dels Ports, com al sud, en l’Alacantí. Es tracta d’una forma que procedix del llatí mala mattiana. El primer element d’esta denominació composta, mala, en llatí significava ‘poma’, i el segon, mattiana, al·ludix a Caius Matius, amic íntim de Juli César, que va escriure un tractat sobre agricultura.
D’ací sorgí maçana, veu que encara es conserva en alguns municipis, i d’esta variant, per nasalització —igual que passà en castellà—, es transformà en mançana. Es tracta de paraules molt antigues. I, si algú encara les diu, que sàpia que estan molt ben dites.
