[31/10/2022]
La preposició malgrat és el resultat de la fusió de l’adjectiu mal i de grat. Esta última paraula, grat, inicialment també s’usava amb valor adjectival, amb el significat de ‘agradable’, però ja des de ben antic se substantivà, adquirint el sentit de ‘agraïment’ o ‘satisfacció’, i amb este significat era molt comú, com a mot de reforç, que anara precedit de l’adjectiu bon: «ells dixeren que u farien de bon grat», es diu en El llibre dels feits del rei Jaume I. Com a correlat negatiu, passà a usar-se també amb l’adjectiu mal: «Haja mal grat de ssa compassió», escriu Ausiàs March en un dels seus poemes. I d’aquella combinació d’elements lèxics sorgí la preposició malgrat: «E Tirant dexà la lança a malgrat seu», escriu Joanot Martorell.
L’ús d’esta preposició, amb tot, no és tampoc massa freqüent en els textos clàssics. De fet, no apareix arreplegada en els diccionaris valencians i catalans fins a ben entrat el segle XX. Era —i és encara— un arcaisme recuperat en la llengua literària, que no es diu espontàniament en cap àrea del domini lingüístic. Més encara: és molt probable que esta recuperació no s’haguera produït —almenys amb la intensitat amb què ha tingut lloc— si no haguera existit en francés la forma malgré. Els paral·lelismes amb el francés sempre han reportat una aura de prestigi. A la llengua literària no li fa cap mal recuperar formes antigues. Ben al contrari: la varietat sempre enriquix l’idioma. Però el seu ús desmesurat sí que pot contribuir a generar en els parlants un sentiment de desconfiança respecte a les seues formes habituals d’expressar-se, fent-los creure que fan servir en molts casos calcs espuris del castellà. I això, evidentment, sí que pot resultar perjudicial per a la salut social de l’idioma. I més encara quan no és el cas. Malgrat no és més autènticament valencià que a pesar de. El mateix Jaume I ja deia que «E podets-lo retenir a pesar de tots quants sarrahins ha al món». I, com Jaume I, són molts els parlants que han continuat usant esta mateixa fórmula per a expressar una oposició respecte al que s’acabava de dir. Es tracta de matisos, reticències, objeccions…, que, a pesar de tot, no impedixen tampoc avançar en la línia que u considera correcta.
