[07/12/2022]
La cosa és que la forma maco, documentada en català en el segle XVIII, ens pot servir, d’una banda, per a comprendre millor els fets lingüístics: en primer lloc, que les transferències lèxiques són del tot habituals en totes les llengües, i passen a estar en els diccionaris quan els parlants en general, i molt especialment els escriptors, consideren que els resulten útils per a expressar una idea. En este cas concret, escriptors tan puristes com Josep Carner no es privà de servir-se’n en la seua obra poètica: «Són per anar cofoy, se fiquen bé, són maques». I no sols ell. Molts altres escriptors seguiren el mateix camí. I de l’ús literari passà als diccionaris. Així funciona el flux lèxic. Però, a més, esta paraula ens hauria d’ajudar a desfer prejuís. Els valencians no parlem malament el valencià. O, almenys, no parlem pitjor la nostra llengua que els parlants d’altres varietats. Uns castellanismes no són millors que altres. No cal perdre la referència que la funció bàsica de qualsevol llengua és la comunicació. La normativa és un codi lingüístic que ha d’atendre amb flexibilitat les necessitats globals dels parlants. Si no, malament. I per això, per damunt de qualsevol idea de puritat, els diccionaris arrepleguen mots com maco, i bonico, i barco, i tants altres considerats en algun moment d’origen espuri.
