L’adjectiu macabre se sol usar per a qualificar certes escenes relacionades amb la mort, i molt especialment quan està causada per accidents o per actes de caràcter violent. Però, més enllà de la circumstàncies concretes de cada mort, i dels sentiments de dolor i pena provocats per la pèrdua d’un ser volgut, la nostra mirada de l’acte de morir molt sovint està impregnada d’una certa fascinació iconoclasta. Potser per això les escenes de terror s’han convertit en un negoci tan lucratiu en el cine i en els videojocs.
La història de la paraula macabre ens recorda que esta fascinació per la mort no és tampoc una moda recent. La cosa ve de lluny. En valencià esta veu es documenta a començaments del segle XX. Fou concretament Lluís Bernat Ferrer, un deixeble de Constantí Llombart, que publicà en 1908 una novel·la titulada La Rocha, on relatava que la «fornida llauraora, enardida per els crits, […] pareixia ballar [una] furiosa dansa macabra».
Però la història de la paraula té un recorregut molt més llarg. En francés ja es fa menció de la danse de Macabré l’any 1376. Esta dansa s’incorporà durant l’Edat Mitjana en moltes representacions teatrals per a mostrar al·legòricament la igualtat de totes les persones davant de la mort. Sense distincions de rang o condició social, tots havien de desfilar en el Juí Final per a retre comptes davant de l’Altíssim del que havien fet en la seua vida terrenal.
Resseguint, encara més, el fil de la història en busca dels orígens d’esta paraula, arribem a la Bíblia. Els indicis apunten que macabre és possiblement el resultat de l’evolució de macabé (amb la inserció eufònica d’una r gutural en l’última síl·laba), que al·ludia a la història dels set germans Macabeus, narrada en l’Antic Testament, en què es relata, de manera molt detallada, el martiri a què foren sotmesos tots els germans per negar-se a menjar carn de porc, prohibida en la llei mosaica: després de ser assotats amb nervis de bou, el rei Antíoc IV Epífanes, encés d’ira, manà que al primer dels germans li tallaren la llengua i li arrancaren la pell del cap, i, després de tallar-li les mans i els peus, feu que el ficaren en una enorme caldera d’oli bullent fins a morir abrasit; i així feu successivament amb la resta de germans, l’un darrere de l’altre, sense que cap d’ells es doblegara a les pretensions d’aquell rei impiu.
Aquelles històries, que narraven amb cruesa uns successos terribles, tenien un fort valor pedagògic: des de la perspectiva religiosa, servien per a exalçar la fidelitat dels serfs més exemplars a la llei de Déu, suportant impassiblement el dolor que els infligien els seus botxins.
Estes escenes foren recitades incansablement des del púlpit dels temples per molts predicadors amb tot luxe de detalls, segurament amb veu atronadora i gestualitat histriònica, i quedaren gravades en l’imaginari col·lectiu associades a la paraula macabre. Ara, molts parlants han perdut la connexió amb el significat originari, però el significant continua conservant l’essència de tot l’horror que evocaven.
