[24/10/2022]
…I del luxe —tal com s’insinuava en l’últim apunt de «La Paraula del Dia», publicat divendres passat— emanà la luxúria. La relació entre estes dos paraules no es limita a compartir una mateixa arrel etimològica. En llatí ja existia la veu luxŭrĭa, que s’havia format per derivació de luxus, però el seu significat no era el que li atribuïm actualment. El sufix -úria aporta un matís qualitatiu, tal com es pot percebre clarament en moltes altres paraules formades amb el mateix component lèxic, com penúria, incúria, vellúria… I així és com, originàriament, la luxúria al·ludia només al fast, la sumptuositat: un espai, en definitiva, ornamentat amb un excés de luxe.
Però este excés, si més no des de la perspectiva ascètica que durant tant de temps dominà la moral cristiana, feu que, des del segle IV —sobretot a partir dels escrits de sant Agustí—, el luxe quedà associat al gaudi sensual, i la luxúria, de manera més específica, al desig sexual desenfrenat. Sant Tomàs d’Aquino, màxim exponent de la teologia escolàstica, definia la luxúria com «l’abandó de la raó per un plaer desordenat de la carn». Així és com, partint de la idea d’excés i desmesura, la luxúria passà a considerar-se un pecat capital en la doctrina cristiana. I, fins i tot desproveïda de les connotacions pecaminoses, esta paraula ha quedat fixada en el lèxic comú amb el significat d’un desig de plaer sexual incontrolable, en què l’instint se superposa a la voluntat.
