[21/10/2022]
La paraula luxe és un cultisme que, com a tal, amb esta forma, començà a usar-se en valencià en el segle XX. Col·loquialment, de fet, encara és molt corrent sentir el castellanisme lujo, pronunciat fins i tot amb el so de la j castellana. En la literatura popular de canya i cordell, esta forma castellana es documenta ja a mitjan segle XIX, unes quantes dècades abans que luxe. Però en castellà tampoc era una forma molt més antiga. En el diccionari de la RAE s’arreplega per primera vegada en l’edició de 1780, amb la forma luxo. I al castellà segurament havia arribat com a préstec del francés luxe, mot que ja consta en la primera edició del diccionari de l’Académie Française (1694) amb el significat de ‘sumptuositat excessiva’.
Es tracta, en qualsevol cas, d’un mot pres del llatí luxus; però el sentit que tenia originàriament en esta llengua era ben diferent del que li atribuïm en l’actualitat. Els antics llauradors romans feien servir este adjectiu per a referir-se a la vegetació que naixia espontàniament ací i allà, o a les rames dels arbres que brotaven a on no tocava; en definitiva, a tot allò que podia pertorbar el creixement ordenat del que s’havia plantat i podia comprometre la collita. Pot ser útil, per a comprendre este sentit inicial de luxe, relacionar-lo amb el terme mèdic luxació, provinent de la mateixa arrel, que s’usa per a indicar que un os se n’ha eixit del lloc. I també amb la luxúria; en anglés, de fet, el luxe es diu luxury. Tot suposa, en certa manera, una alteració en diversos ordes de la vida. Però això ja és una altra història… Els camins que seguixen les paraules en la seua trajectòria vital —en la vida que els parlants els insuflem quan les gastem— són erràtics. I justament això —la imprevisibilitat del seu resultat final— és la gràcia de les paraules.
