[05/12/2017]
La paraula lluna prové del llatí luna, que era una contracció de lucina, ‘la que il·lumina, la lluminosa’. Així és com veien en l’antiguitat el cos celest que, nit rere nit, girava al voltant de la Terra.
Des del punt de vista ortogràfic, la paraula lluna planteja dubtes freqüents sobre si s’ha d’escriure amb majúscula o amb minúscula. Això és degut al fet que, per una banda, té un valor de nom propi quan designa el nom de l’astre: «La Lluna és un satèl·lit de la Terra». En este sentit, per tant, seria equivalent a Venus, Mart o Saturn. Però, per una altra banda, la paraula lluna té també un valor de nom comú, i per tant s’ha d’escriure amb minúscula, quan equival a ‘satèl·lit natural’, com per exemple en casos com «les llunes de Júpiter». Així mateix, també té un valor de nom comú quan usem la paraula lluna en sentit metafòric, com ara «demanar la lluna», o quan ens referim als efectes derivats i no al cos celest en si, com «sopar a la llum de la lluna».
