[21/02/2022]
El sentit originari de la paraula llengua apunta, en primera instància, a l’òrgan musculós situat dins de la boca. Té múltiples funcions, però la principal, en tots els animals —inclosos els humans, naturalment—, és la hidratació de la boca a través de la salivació per a facilitar la deglució dels aliments. Eixa funció explica, en part, la forma actual de la paraula. A nosaltres ens vingué de la forma llatina lĭngua, però en llatí antic era dingua, forma provinent de l’arrel indoeuropea *dn̥ghū, que ha donat lloc a l’anglés tongue; però, per assimilació al significat de lambĕre, ‘llepar’, aquella antiga dingua es transformà en lĭngua.
I d’ací, assimilant l’òrgan a una de les seues funcions, passàrem a utilitzar la paraula llengua per a referir-nos també al sistema de signes orals que servix per a comunicar-nos. És un procés de translació metafòrica semblant al que s’ha aplicat als ulls per a designar la vista (veure amb bons ulls), a l’orella per a l’oïda (ser dur d’orella) o al nas per a l’olfacte (tindre el nas molt fi).
Hui, dia 21 de febrer, se celebra el Dia Mundial de la Llengua Materna, una iniciativa de la UNESCO que busca fomentar el respecte per la diversitat cultural. Cada llengua, al remat, és una visió singular del món que ha anat gestant-se al llarg del temps, i totes conformen globalment un ecosistema de comunicació. La nostra mirada s’enriquix amb la dels altres, i la dels altres, amb la nostra.
