[14/04/2020]
La paraula lleixiu té una gran tradició en valencià, tot i que actualment, des de la generalització del consum de productes industrials, s’ha anat substituint progressivament per la forma castellana lejía. El metge Jaume Roig, l’any 1460, en la seua obra l’Spill (subtitulat Llibre de les dones), que s’enquadra dins del que s’ha convingut a anomenar literatura misògina medieval, descrivia maliciosament el comportament d’una dona dient que «algeps rosegua / he beu llexiu, / he sobre viu / dix que·s cenyia».
En l’antiga Roma es donava el nom de lixīvum, vocable del qual deriva el nostre lleixiu, a una dissolució de sals alcalines en aigua obtinguda de les cendres del carbó vegetal; s’usava per a netejar la roba molt bruta, però no tenia una acció blanquejant. El lleixiu modern fou inventat pel químic francés Claude Louis Berthollet en 1789, com a resultat d’un procés de sintetització de l’hipoclorit de sodi. Començà a utilitzar-se en la indústria tèxtil per a blanquejar els teixits de cotó; però, posteriorment, a finals del segle XIX, gràcies als descobriments de Louis Pasteur sobre l’acció dels microorganismes com a agents causants de malalties infeccioses, este nou producte adquirí una gran popularitat per les seues propietats antisèptiques.
