[01/04/2020]
Cal apuntar primer que res, per a evitar errors i confusions habituals, que la paraula libido és plana, amb l’accent prosòdic sobre la penúltima síl·laba: [libíðo], i que és de gènere femení: «la libido». Prové de la forma llatina homònima, i està relacionada semànticament amb altres paraules com libidinós i libidinositat. El significat que tenia en llatí este vocable, amb tot, feia referència a qualsevol ‘desig desmesurat d’alguna cosa’. Fou en els textos llatins de caràcter religiós en què, atribuint a les relacions sexuals un caràcter pecaminós quan no tenien una funció merament reproductiva, el mot libido adquirí un sentit específic de ‘desig carnal’.
Sigmund Freud, prenent el terme libido d’un altre psiquiatre alemany (Albert Moll), el dotà d’un significat més específic, considerant que es tracta d’un impuls fonamental del ser humà, que es manifesta de manera primària com a excitació sexual, però que, més enllà d’esta pulsió bàsica, és una força creadora d’energia vital, que genera el desig de relacionar-se amb altres individus de la mateixa espècie, estimant-los i protegint-los, i també de sobreviure, sobretot quan les condicions són especialment adverses.
