[17/02/2022]
El significat més comú de la paraula laberint fa referència a un lloc tancat, amb passadissos intricats, que fan que resulte difícil trobar-ne l’eixida. En l’actualitat associem esta paraula a parcs d’atraccions, jardins, relats literaris o recreacions fílmiques. Al cap i a la fi, un innocu entreteniment. L’escriptor italià Umberto Eco recorre al mite del laberint en la seua novel·la El nom de la rosa quan diu que «La biblioteca és un gran laberint, signe del laberint que és el món». I és que el laberint s’ha convertit també, efectivament, en un espai simbòlic a on algú entra fàcilment però després queda atrapat sense saber com eixir-ne.
Els camins per a arribar a l’origen de la paraula laberint es perden en el temps. Prové del llatí labyrinthus, i este es prengué del grec labýrinthos, però els seus orígens són molt remots: possiblement els grecs el prengueren de la cultura minoica, a on es gestà —si més no en la imaginació d’algú— el laberint de Creta, construït per Dèdal, a instàncies del rei Minos, per a tancar el Minotaure. Però també hi ha dibuixos i inscripcions de figures laberíntiques en textos sagrats de l’antiga Índia, així com en la cultura xinesa i escandinava… Tot fa pensar que el mite del laberint és un referent universal que ha captivat els hòmens des de temps immemorials per a expressar la seua angoixa existencial.
