[08/10/2020]
La creació de paraules sol respondre a la necessitat d’expressar noves idees. Els parlants tenen interioritzats uns recursos que apliquen combinant diversos elements compositius, i a poc a poc van gestant tota una família lèxica a partir d’un mot matriu. Així, en el cas de irresponsabilitat la primera documentació, sorprenentment, és de començaments del segle XX.
La paraula irresponsabilitat es creà com a contrapunt necessari de responsabilitat, anteposant-li el prefix ir-, variant de in-, que indica negació. Per la seua banda, responsabilitat s’havia format a partir de l’adjectiu responsable, afegint-li el sufix -itat, que servix per a indicar la qualitat; i responsable, al seu torn, era un derivat de respondre, provinent del llatí respondēre. La persona responsable és, efectivament, aquella que respon, no sols afrontant les conseqüències que deriven dels seus actes, sinó sobretot perquè actua procurant anticipar-se als efectes perjudicials que poden desprendre’s del seu comportament. Per a ella o per a altres persones.
El que resulta incomprensible és com hem pogut viure durant tant de temps sense la paraula irresponsabilitat.
