[11/03/2022]
La ironia és un recurs retòric que consistix a dir una cosa volent donar a entendre la contrària. Es tracta d’un joc dialèctic que, a manera d’espills amb una superfície corba, reflectix distorsionadament el significat de les paraules emeses. Per a aconseguir este efecte, se sol recórrer a una gesticulació o a un to peculiars, que servixen per a advertir l’interlocutor de la intenció burlesca amb què estan dites.
Este vocable prové del grec eirōneía, que originàriament significava ‘dissimulació’, si bé el sentit actual està íntimament vinculat a l’ús que en feu Sòcrates. Este filòsof grec solia fer preguntes als seus deixebles fingint ignorància per a mostrar-los després les contradiccions en què havien incorregut. Preguntar és ensenyar. Eixe és el principi del mètode socràtic anomenat maièutica, que no ha deixat de tindre vigència. Només qüestionant els fonaments de les nostres creences podem arribar a descobrir les fal·làcies en què se sustenten algunes de les nostres presumptes veritats.
L’ús de la paraula ironia en valencià està documentat des de ben antic. Joan Roís de Corella, en Lo Cartoxà, obra que data de 1495, ja explicava als seus lectors que per ironia s’entén quan «les paraules signifiquen lo contrari de açò que dien». Però segurament, des de la perspectiva actual, és Joan Fuster qui millor resumix, en un dels seus aforismes, la utilitat de la ironia: «Contra el bé i contra el mal —contra les pretensions de l’un i de l’altre— només tenim una defensa: la ironia».
