[02/03/2022]
El significat del verb invadir és de sobra conegut, i forma part del bagatge personal de qualsevol valencià. En primera instància, prové del vocabulari militar, a on s’usa per a referir-se a l’entrada de forces armades d’un país en el territori d’un altre, siga per a annexionar-se’l o per a canviar-ne el Govern establit. El seu ús es documenta des de ben antic. Ramon Ferrer i Francisco Roca Traver el registren en un document datat l’any 1463: «car gent qui·s trobava del dit Mestrat sobre lo loch de La Cenia per gents de Tortosa eren stats invadits». I encara es pot aportar documentació més antiga, procedent d’altres territoris del domini lingüístic. Així, en els Usatges de Barcelona (una recopilació de normes de dret consuetudinari redactades entre 1170 i 1195), ja s’apuntava que «si lo clamater […] invadirà les immobles».
L’origen del mot invadir és el resultat de l’evolució directa del llatí invadĕre, format per la fusió del prefix in-, ‘cap a dins’, i el verb vadĕre, ‘anar’. Este mateix ètim ha donat lloc també, per derivació, a invasió i invasor, i de manera paral·lela (amb el prefix e-, ‘cap a fora’), la mateixa arrel ha germinat en evadir. La seua tradició lexicogràfica és, així mateix, ben copiosa. Apareix en els diccionaris de Josep Escrig i de Martí Gadea. I fins i tot prou abans: en el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria, imprés en 1696. Les suspicàcies respecte a la seua genuïnitat semblen poc justificades. És cert que en la tradició clàssica invadir coexistix amb les variants envair i invasir, que en l’ús oral pràcticament desaparegueren en el segle XV.
