[01/06/2020]
La paraula insult, documentada en valencià ja en 1391, prové del llatí vulgar insultus, que derivava del verb del llatí clàssic insilīre, compost amb el prefix -in, que en este cas concret té un valor d’introspecció, i silīre, que significava ‘saltar’. La conjunció d’estos dos elements donà com a resultat ‘saltar damunt’. Es tractava d’un salt figurat, consistent a dir mal d’algú per a lesionar el seu honor.
La necessitat d’insultar és, segurament, consubstancial al ser humà. Servix per a projectar la pròpia ira contra algú. Els insults han anat canviant molt al llarg del temps. Però hi ha unes constants que han servit de base per a gestar les diverses maneres d’insultar, siga recorrent a paraules que en el seu sentit primigeni al·ludien a un defecte físic (tarat) o intel·lectual (idiota, imbècil, subnormal…), a la falta d’intel·ligència o de coneixements (burro, soca, cap de suro…), a l’aparença física (foca, vaca, canyauli, nano…), a determinades pràctiques socials (puta, cabró, mamó…). En definitiva, a tot allò que podia resultar ofensiu per a la persona receptora de l’insult.
