[14/12/2020]
Solem usar la paraula instint per a referir-nos a la conducta innata d’un individu en relació al comportament general d’altres individus de la mateixa espècie en circumstàncies semblants. Probablement, l’instint més general, compartit per totes les espècies animals —inclosos els humans, naturalment—, és el de conservació, que ens impulsa a fugir o a defendre’ns davant de qualsevol amenaça contra la nostra supervivència. També se sol considerar un instint bàsic el de reproducció, que —vist des d’una perspectiva global— és el que permet la conservació de qualsevol espècie. Des d’una perspectiva religiosa, este impuls sovint és qualificat com a baix.
Però, amb independència de les valoracions que puguem fer sobre l’altura de cada instint, tots tenen en comú que són impulsos primaris desproveïts de qualsevol reflexió prèvia. Eixa és la seua essència, i eixe és també el sentit que tenia en llatí la paraula instinctus. S’havia format a partir del verb instingere, que al seu torn s’havia creat amb el prefix in-, ‘cap a dins’, i el verb stingere, ‘punxar, motivar’. El resultat d’esta combinació apuntava a una força interna que ens induïx a actuar d’una manera determinada en certes situacions, prefigurant la nostra conducta bàsica. «Són animals de la terra», cantava Ovidi Montllor. Però, potser, hauria d’haver dit «som». Els instints —ni que siga reprimits o justificats— formen part intrínseca de la naturalesa humana.
