[08/02/2022]
La paraula insolència té en estos moments un cert aire démodé. Té reminiscències d’una altra època, no remota, però si possiblement ja diluïda: quan les jerarquies estaven molt més marcades que en l’actualitat, i els que ocupaven un rang inferior en l’escala social havien de parlar respectuosament als que tenien una posició més elevada. No era simplement un problema d’educació, sinó de l’obligació de mantindre les convencions socials en el tracte entre pares i fills, mestres i alumnes, vells i jóvens, amos i criats, capatassos i jornalers… Cada u havia de comportar-se segons el paper que li corresponia en l’escala social segons els costums vigents. La insolència apuntava a les formes, no al fons. Algú podia tindre raó en el que deia, però si ho formulava altivament, amb paraules grosseres o en un to considerat inadequat era un insolent.
L’etimologia de la paraula insolència ens revela precisament el valor de les pràctiques consuetudinàries. Prové del llatí insolentia, que s’havia format per la combinació del prefix in-, que indica negació o privació; l’arrel del verb solere, que ha donat lloc al nostre soldre, ‘acostumar, ser habitual’, i el sufix -ia, usat per a indicar una qualitat. El significat primigeni de insolència al·ludia, efectivament, a la raresa d’un tal comportament.
Per això precisament ara la insolència pareix ja un terme caduc: perquè els insults i les pujades de to són del tot habituals. Dit això, si tenen temps, aprofiten per a llegir Consells, proverbis i insolències. El mestre Joan Fuster, escriptor de l’any, no passa mai de moda.
