Hi ha una dita popular que proclama que «parlant s’entén la gent», i que també presenta la variant «parlant la gent s’entén». La llengua presenta sovint diversitat de formes per a expressar una mateixa idea. En este cas concret, és igual una forma que l’altra. L’orde dels factors —subjecte i predicat, per a ser més precisos— no altera el significat del producte resultant.
Esta expressió se sol usar per a instar els interlocutors a reprendre el diàleg i desfer així, a través de les paraules, els equívocs que s’hagen pogut generar. Les paraules a vegades són ambigües, i poden donar peu a interpretacions diverses, encara que també els silencis són sovint l’origen de molts malentesos. És, per tant, una proclama optimista, que confia en el poder sanador de les paraules. I és que, certament, les paraules tenen una enorme capacitat terapèutica. Només de poder contar els problemes que ens afligixen i sentir-nos escoltats podem trobar un gran conhort.
Però també és cert que la gent no sempre s’entén parlant. Les paraules, segons com siguen dites, poden servir per a donar llum o per a fer foscor. Potser és la maledicció de Babel. Este mite bíblic, interpretat canònicament com un castic diví a la supèrbia de l’home, s’ha erigit també modernament com a símbol de la incomunicació. Per moltes paraules que intercanviem, no sempre ens entenem, bé perquè no atenem al que ens diuen o bé perquè tendim a reinterpretar-ho d’acord amb les nostres preferències o suspicàcies. Però, més enllà de prejuís o de retorçudes intencions, el germen de la incomunicació sovint està en el mateix codi lingüístic. El significat que atribuïm a certes paraules presenta uns perfils difusos, i això fa que el parlant i l’oient, tot i usar els mateixos vocables, a voltes interpreten el missatge de manera diferent. Altres vegades es produïx perquè es gasten paraules distintes per a al·ludir a la mateixa cosa. La diversitat lèxica és consubstancial al llenguatge, i també, irremissiblement, la causa de moltes confusions.
A vegades els sinònims tenen un significat semblant, però no idèntic. O són formes pròpies d’un lloc i no d’un altre. La incomunicació es produïx moltes voltes per recórrer a formes poc comunes. En moltes ocasions ho fem perquè pensem que ens proporcionen una aurèola de distinció. O per creure que les paraules corrents són incorrectes. En valencià això passa molt. S’entremescla la voluntat de dignificar una parla col·loquial castellanitzada i una forta inseguretat en el domini del codi formal.
Siga pel motiu que siga, totes estes raons contribuïxen a reforçar la tendència a usar paraules estranyes. En molts casos subjau la creença que, com més diferents siguen del castellà, més genuïnes són les paraules. Però la genuïnitat del valencià no ve determinada per la major o menor diferència amb el castellà ni amb cap altra llengua del nostre entorn, sinó per l’ús històric i tradicional que n’han fet els parlants.
Això és exactament el que ens ha passat amb inrevés, que alguns valencians han passat a usar pensant-se que és més correcta que al revés. Però no és així. L’expressió al revés ja apareix usada en textos ben antics. Valga este vers del poeta Ausiàs March per a acreditar-ho: «O amadors!, en amor sentireu / que lo que més delitat vos haurà, / en molt breu temps al revés tornarà / e tan greujós res contra vós haureu».
La variant inrevés, en canvi, ens entrà per via literària en ple segle XX. Es tracta d’una forma dissimilada de enrevés, que era el resultat de la fusió de la preposició en i el substantiu revés, creada a través d’un procés paral·lel al que s’ha seguit en moltes altres partícules adverbials, com endavant, endarrere, endins, enfora…
Filològicament, no hi ha unes formes que siguen per se millor que altres. I, per això mateix, quan se substituïx una forma habitual per una altra d’estranya, cal saber per què es fa. El Diccionari Normatiu Valencià dona preferència a la locució al revés sobre a l’inrevés. Ho fa a consciència. És la forma habitual dels parlants valencians actuals i també la dels nostres grans escriptors del segle XV. Si usem el llenguatge amb la voluntat de comunicar-nos, no hi ha cap raó per a capgirar esta prioritat. No sols ens facilita la comunicació amb els nostres interlocutors, evitant possibles malentesos, sinó que també ens aprofita per a reforçar l’autoestima dels parlants per la seua pròpia varietat lingüística.
