[23/02/2023]
Tal dia com hui, un 23 de febrer de fa 42 anys, en 1881, un grup de militars intentaren perpetrar un colp d’Estat. Un dels adjectius que més reiteradament s’ha usat per a qualificar aquell fatídic dia en què els tancs isqueren dels quarters per a infondre temor a la població valenciana és infaust. Així consta en moltes cròniques periodístiques. Es tracta d’un cultisme procedent del llatí infaustus, format per la unió del prefix negatiu in- i faustus, ‘feliç’. El resultat de la combinació és ‘que comporta una desgràcia’. El llatí no sols és la nostra llengua mare, d’a on deriven la majoria de les nostres paraules patrimonials, sinó també una font de recursos lèxics que ens ha permés crear nombrosos neologismes, i enriquir amb ells la nostra capacitat expressiva. El mot infaust és prou modern: en valencià es documenta per primera vegada en el segle XIX, concretament en un poema de Constantí Llombart dedicat a la memòria de Vicent Doménech, el Palleter, que, en un gest irat de rebel·lió contra l’invasor, se’n pujà a una cadira en la plaça del Mercat per a declarar la guerra a Napoleó: «Quant ja la infausta nova se sap assí / lo palleter Doménech partint pel mig / la seuha roja faixa que duya al cint, / y d’una fràgil canya nugant-la al cim, / al poble de València valent li diu […]». Els punts suspensius amb què es tanca la citació són una invitació a la lectura completa del poema.
Potser ara no cal pujar-se’n a una cadira per a protestar contra totes les injustícies que veiem en el nostre entorn. O sí… Però, en qualsevol cas, sempre pot resultar útil rememorar el nostre passat i rescatar les paraules que ens permeten expressar amb precisió els nostres sentiments. I, certament, revisant les imatges, bé es pot dir que aquell dia fou infaust.
