Pronunciació: [umiliasió].
Definició:
f. Acció o efecte d’humiliar. Una humiliació pot fer més mal que qualsevol insult.
Etimologia:
Els grans debats solen anar acompanyats de paraules altisonants. Pareix que contribuïxen a donar una aura èpica als discursos. Un dels mots que més s’ha repetit en el passat debat d’investidura és humiliació. El descrèdit de l’oponent també forma part de la lluita política. Al marge de les valoracions que cada u puga fer sobre les cessions fetes per uns i altres per a arribar a un pacte, pot resultar útil conéixer l’origen de la paraula humiliació, siga per a valorar la idoneïtat de l’ús d’esta paraula en el context referit (o en qualsevol altre), o siga simplement per a descobrir una història fascinant d’un dels vocables que formen part del nostre lèxic habitual.
La paraula humiliació prové del llatí humiliatio, format per la combinació de l’arrel del verb humiliare, que originàriament significava ‘postrar-se en terra en senyal de submissió’, i el sufix -tio (reconvertit en valencià en -ció), que indica l’acció expressada pel verb.
L’arrel d’estes paraules (tant del substantiu humiliació com del verb humiliar) és humus, que significa ‘terra’. D’esta mateixa arrel deriven també moltes altres paraules, com ara home i humanitat. El lligam semàntic entre totes estes veus té una enorme lògica. Cal remuntar-se a la tradició bíblica per a poder entendre-la. I és que, segons el Gènesi (el primer llibre de la Bíblia, que explica la creació del món), l’home, entés en el seu sentit primigeni, com a sinònim de ser humà, fou creat per Déu a partir de la pols de la terra.
La humiliació, en els antics rituals religiosos, era un gest amb què es mostrava obediència i submissió als designis de Déu totpoderós. Actualment, esta paraula està carregada de connotacions negatives. Se sol aplicar a actes que es considera que atempten contra la dignitat de la persona. Però no sempre ha tingut estes mateixes connotacions. El mot humilitat, procedent també de l’adjectiu humil, es percep, ben al contrari, com una qualitat virtuosa. Es contraposa al vici de la supèrbia, paraula amb què es fa referència a la propensió a considerar-se més important que els altres.
La filologia ens mostra com una mateixa arrel pot desdoblar-se en el llenguatge comú fins a adquirir significats diametralment oposats. Els debats polítics ens ho ratifiquen. El sentit últim de les paraules depén moltes voltes de la perspectiva —i, sobretot, la intenció— amb què són dites. «De la terra venim; a la terra anirem», cantava humilment Raimon al·ludint a l’origen i al destí irremissible dels humans.
Primera documentació: segle XV.
Citacions:
«¡O amadora e sobresmeravellosa humiliació! Que lo Déu eternal, ple de glòria infinida, se sia tant baixat que vulla ésser fet hom corruptible e menyspreat!» (Bernat Oliver: Excitatori de la pensa a Déu, 1400)
«Senyora, no temau res! Consentiu prestament, car yo jamés me partiré de vostra Senyoria, e faré tal companyia a vostra Mercé, que nostre Senyor se delitarà contínuament en la profundíssima humiliació vostra.» (Sor Isabel de Villena: Vita Christi, 1497)
«[…] pensaven difusament que no era tan mala cosa que existira al món un lloc lliure de violència, tot i que el preu a pagar fóra de vegades tan alt com engolir-se les humiliacions […]» (Teresa Broseta: El dia de demà, 2016)
Castellà: humillación.
Anglés: humiliation.
Francés: humiliation.
Italià: umiliazione.
Portugués: humilhação.
