[24/02/2023]
L’adverbi hui és una paraula bàsica de la llengua. S’usa per a referir-se al dia en què ens trobem i, per extensió, a un període de temps més ample, que inclou el moment present. S’havia format per l’evolució del llatí clàssic hodie, resultat de la composició de ho(c) die, ‘en este dia’. Ja en el mateix llatí, a força d’usar-la, esta variant adoptà la forma simplificada oie. Però la seua evolució ha continuat imparable en el nostre romanç. Antigament, la forma hui (sovint escrita huy o uy) era general en tot el domini lingüístic. Més tard, en l’Edat Mitjana, passà a dir-se vui en una part del territori. L’afegiment de la consonant labiodental v venia a reforçar la pronunciació com a diftong decreixent [vúj]; però, als parlants que la pronunciaven amb un diftong creixent [wí], este coixí fonètic era innecessari. I encara posteriorment, en moltes comarques, per analogia amb altres adverbis (com ahir, aviat, aprés…), la variant vui prengué la vocal a, transformant-se en avui.
En l’actualitat, encara coexistixen, ben vives, estes tres variants. En les comarques més septentrionals de Castelló, així com en les Illes Balears i Catalunya, es diu avui; en algunes poblacions del Maestrat es diu vui, i en la resta del territori valencià s’ha mantingut la forma clàssica hui. No hi ha cap forma que siga més bona que una altra. La millor sempre és, en tot cas, la que permet establir una comunicació fluida amb la gent del nostre entorn immediat, sense fer-se de notar. Per això el Diccionari Normatiu Valencià dona prioritat a la variant hui. No sols perquè és la forma més tradicional, sinó també perquè és la més estesa en tot el territori valencià. El valor d’una llengua radica en el fet que és un codi compartit col·lectivament. I, precisament per això, és important també pronunciar cada variant tal com ho fan els parlants natius. La pronunciació de avui amb diftong creixent [avwí] és una solució híbrida. No la fa cap parlant, i, naturalment, sona postissa.
