Les paraules roden i roden al llarg del temps, i el significat que els en donem en un moment determinat és sovint el resultat d’un alambinat procés en què anem filtrant a poc a poc la informació que ens aprofita i rebutjant fins a caure en l’oblit les dades que han perdut valor per a les nostres necessitats comunicatives actuals. Però, a diferència del procés seguit pels alquimistes, que durant l’Edat Mitjana buscaven afanyosament la manera de depurar qualsevol metall a través de complexos processos químics per a trobar-ne l’essència, la història de les paraules és en moltes ocasions el resultat d’una successió de caramboles. Els parlants, en general, no trien res; o, almenys, no solen fer tries conscientment, sinó que es troben un repertori de paraules amb uns significats predefinits, com a resultat de múltiples interaccions i vicissituds històriques. I, al final, és l’atzar —sempre imprevisible— el factor que condiciona el significat de cada paraula.
La paraula holocaust pot servir d’exemple per a il·lustrar el que acabem de dir. Actualment se sol associar a l’extermini sistemàtic de jueus que dugué a terme el règim de l’Alemanya nazi. Este ús, amb tot, no deixa de ser una sinècdoque —prenent la part pel tot— del sentit més general que li atribuïxen molts reculls lèxics, entre altres el Diccionari Normatiu Valencià, de matança molt nombrosa de sers humans. Però, en realitat, esta accepció és relativament moderna: no començà a usar-se entre nosaltres fins a finals del segle XX. I no sols en valencià. En castellà la RAE no incorporaria esta accepció de la paraula holocausto al seu diccionari oficial fins al 1992, i el Dictionnaire de l’Académie Française encara ho faria més tard amb holocauste. Com tantes altres paraules o accepcions sorgides en l’època contemporània, este sentit ens havia vingut de anglés, llengua on ja es documenta en 1833 en l’Oxford English Dictionary. Els matisos temporals són importants per a poder entendre com es gesten els nous significats de les paraules i com es transferixen d’una llengua a una altra. Per això és important destacar que la forma holocaust s’usava en la llengua de Shakespeare, en un primer moment, en referència a les matances perpetrades en conflictes en què la religió era un component important de la lluita entre els contendents. O, si més no, les víctimes creien ser-ho per raó de les seues creences religioses. Este és un punt crucial que permet enllaçar el nou sentit de la paraula holocaust amb el que tenia en l’Antiguitat. El creixement de la piràmide semàntica de cada paraula es produïx sempre per un procés de metaforització acumulativa.
Per a saber per què diem el que diem, molt sovint cal remuntar-se a l’origen més remot de cada paraula. I així és com arribem en este cas al grec holókaustos, vocable que s’havia format per la combinació del prefix hólos, que significa ‘total’, i kaustos, ‘cremats’. Del grec passà al llatí amb la forma holocaustum. En esta llengua el seu ús apareix documentat sobretot en textos eclesiàstics, i fou precisament a partir de la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars que el seu ús es generalitzà per tot arreu. I és que en la Bíblia la forma holocaust apareix utilitzada profusament: exactament, 278 voltes. La primera referència està en el llibre del Gènesi, escrit entre els segles XV i V a. C., concretament quan es narra que la primera acció que feu Noé al xafar terra ferma després de navegar a la deriva en l’arca construïda per mandat de Déu per a sobreviure al Diluvi Universal és prendre un animal pur de cada espècie per a ofrenar-lo al Senyor «en holocaust sobre l’altar». Esta pràctica de sacrificar animals és antiquíssima. I no sols era habitual entre els hebreus i altres pobles de l’Orient Pròxim. També ho era entre els grecs i els romans, i fins i tot hi ha constància que el sacrifici d’animals amb caràcter ritual estava molt estesa entre alguns pobles precolombins, com els maies, els inques o els asteques. Era una manera d’agrair als déus els dons concedits. Este tipus de pràctiques, més enllà de les paraules concretes usades en cada llengua, posen de manifest uns paral·lelismes culturals que connecten els diversos pobles en la seua concepció del món.
Per a entendre millor el sentit ritual del sacrifici d’animals, pot ser útil acudir a les veus hebrees que s’utilitzaven en la Bíblia hebraica per a referir-se al que, posteriorment, en la Septuaginta i la Vulgata (les versions grega i llatina de la Bíblia, respectivament) es traduïren per holocaust. Les paraules que s’utilitzaven amb eixa funció eren olah o kalil, que literalment al·ludien a allò que s’envola al cel en forma de fum. La incineració de matèria orgànica era la via que aquells bons hòmens, en la seua santa innocència, s’imaginaven que els permetria arribar fins als mateixos déus, que sojornaven més enllà de les estreles del firmament.
El futur de les paraules sempre és incert. Però, a la vista de l’actualitat més immediata, és previsible que el significat de la paraula holocaust quede alterat novament en un futur no massa llunyà. I de ser una referència per a designar la matança de jueus passe a convertir-se en una carcassa lèxica que al·ludisca a les matances perpetrades pels jueus. Algunes cròniques periodístiques, de fet, ja l’estan usant amb eixe significat, tal com es mostra en l’exemple següent: «En la franja de Gasa es viu clarament l’holocaust del poble palestí, de mans de qui, justament, fou víctima de la mateixa realitat». No és una simple paradoxa. És l’essència del llenguatge. De la mateixa manera que l’aigua de la pluja va excavant solcs en el terreny per on discorre, arrossegant els sediments i depositant-los en terres llunyanes, l’antic significat de les paraules es va disseminant per les diverses llengües i adaptant-se a la perspectiva amb què els parlants perceben la pròpia realitat.
