[08/11/2018]
La paraula hipoteca prové del llatí hypothēca, i este al seu torn del grec hypothēkē, que estava format amb el prefix hypo- (transformat en valencià en hipo-), que significa ‘davall, ocult’ (present en paraules com hipocondríac o hipotenusa), i el sufix -thēkē (transformat en -teca), que significa ‘caixa, depòsit’ (present en paraules com biblioteca o fonoteca).
A partir d’esta base semàntica, prenent el continent pel contingut, la paraula hipoteca passà a significar una ‘col·lecció de coses guardades en algun lloc’. En el dret romà, esta paraula ja apareix usada com a figura jurídica en referència als béns que s’oferien com a garantia per a la devolució d’un préstec, fora una vivenda, una hisenda o, en alguns casos, inclús la pròpia força de treball. En l’actualitat, una hipoteca és específicament un ‘contracte, normalment realitzat entre una entitat financera i un particular, a través del qual es concedix un crèdit amb la garantia d’un bé immoble, amb el valor del qual es respon del risc d’un eventual impagament del deute contret’.
