[24/03/2023]
Fa uns dies, el passat dia 22 de març, se celebrava el Dia Mundial de l’Aigua, instaurat per les Nacions Unides en la Conferència pel Medi Ambient celebrada a Rio de Janeiro en 1993 amb l’objectiu de promoure activitats que contribuïren a conscienciar la població sobre la necessitat de preservar els recursos hídrics del planeta. Ja des de ben antic, moltes religions han considerat l’aigua un element purificador. El sagrament del baptisme, d’acord amb estes creences, ens deslliura del pecat original. En grec, l’aigua es deia hýdōr, i de l’arrel d’esta paraula se n’han format moltes altres, com hidratar, hidràulic o hidrografia, plenament vigents en l’actualitat.
La paraula hidra, provinent també d’esta mateixa arrel, en l’actualitat s’utilitza sovint figuradament per a referir-se a un mal molt estés, de múltiples arrels, que resulta impossible extirpar. En una crònica periodística recent es deia precisament que «afrontem una policrisi que pareix una hidra». Amb esta metàfora, es volia incidir en els nombrosos problemes a què ens enfrontem, i sobretot en la dificultat d’abordar-los un a un aïlladament. Però, per a entendre-la cabalment, cal conéixer el significat que tenia esta paraula en la mitologia grega. La hidra era un monstre fabulós de cos en forma de serp policèfala i alé verinós que vivia en el medi aquàtic, i que tenia la singular capacitat de regenerar dos caps per cada un que se li tallava. Tal com sembla que passa amb molts dels problemes actuals, que, quan s’intenta aplicar una solució a un problema concret, en sorgixen de nous, com si es multiplicaren infinitament. El nostre llenguatge està farcit de nombroses referències que es fonamenten en una tradició cultural antiquíssima. Conéixer el món antic ens ajuda a entendre una miqueta millor el món actual.
