[22/12/2022]
Ahir, dia 21 de desembre, exactament a les 22 hores i 48 minuts, entràrem oficialment en l’estació hivernal. Eixe moment exacte es determina a partir del punt en què el sol presenta la menor elevació sobre l’horitzó. Però, per a arribar a este detall tan precís, han fet falta que abans moltes altres persones observaren les estreles amb infinita paciència. Els detalls minúsculs sovint tenen efectes grandiosos. Com també les lleus variacions en la trajectòria del planeta Terra sobre l’òrbita solar té uns efectes extraordinaris en la vida dels sers vius.
Alguns animals —com ara els ossos, les marmotes, els eriçons o les rates penades—, per a afrontar esta època de l’any que anomenem hivern, en què l’aliment escasseja, es refugien en cavernes o en caus subterranis que excaven en terra, i entren en un estat de depressió metabòlica, que fa descendir considerablement la seua temperatura corporal, i fins i tot algunes de les seues funcions vitals, com la respiració o la freqüència cardíaca. Tots estos canvis tenen com a objectiu l’adaptació de l’organisme al medi natural per a poder sobreviure.
Este procés rep el nom de hibernació. Es tracta d’un cultisme procedent del llatí hibernatio, que deriva de hibernus, ‘hivern’, si bé fou Erasmus Darwin —avi del naturalista anglés Charles Darwin— el primer que feu servir este vocable a començaments del segle XIX per a referir-se al procés descrit més amunt. Tot el nostre saber és fruit de múltiples observacions. I cada paraula és el reflex sintètic d’eixe univers infinit de minúscules observacions.
