[14/05/2020]
La paraula heroi és un cultisme relativament recent. Es pronuncia fent recaure l’accent prosòdic sobre la o de l’última síl·laba, que és oberta. La forma de femení és heroïna, amb un desplaçament de la vocal tònica a la i de la mateixa síl·laba, i per això s’escriu amb dièresi, per a indicar que no forma diftong amb la vocal precedent.
La primera documentació de heroi es registra a finals del segle XVIII, però fins al mateix segle XX s’ha utilitzat generalment la forma castellana héroe; o, més habitualment encara, hèroe, amb la e oberta, que ja posa de manifest un cert grau d’anostrament fonètic. En qualsevol cas, prové del llatí hērōs, i este del grec hḗrōs. Originàriament al·ludia a un semideu, un ser nascut de la relació entre una divinitat i un humà. Els déus, en les innumerables històries que conformen l’univers mitològic, s’encapritxaven dels humans, i de la mescla de naturaleses sorgien fills amb una facultat especial. L’heroi actual —real o de ficció— manté també algun tret distintiu extraordinari, que fa que, en un moment determinat, gràcies al seu coratge, pot salvar altres persones d’un greu perill.
